miércoles, 30 de mayo de 2012

ADA LOVELACE, l' encantadora de números


La primera programadora:
                     Ada Lovelace

El seu veritable nom era Augusta Ada Byron King, va néixer el 18 de desembre de 1815. I la seva vida, tot i ser curta, va ser peculiar i significativa. Va ser una dona avançada al seu temps, influenciada per les idees clàssiques de la societat victoriana del seu temps, i apartada a un segon pla pel fet de ser dona. Tot i que amb el pas del temps rebria un gran reconeixement per la tasca desenvolupada en el món de la informàtica.
Va ser l’única filla legítima del conegut poeta Lord George Gordon Byron. Tot i que els seus pares es van separar quan ella tenia dos mesos, va mantenir una intensa relació epistolar amb el seu pare. Lord Byron li escrivia sovint i l’homenatjava en les seves contínues obres poètiques.


Els motius que van portar a la jove Ada a accedir al món científic són conseqüència de l’estatus social, que tenia, estar al dia del progrés era una senyal de prestigi i de poder, això feia que les dones de classe alta es poguessin dedicar a l’estudi científic sense cap problema. També hi havia una qüestió familiar, i es que la seva mare l’esperonava a endinsar-se en el món de les ciències per allunyar-la del seu pare (poeta, del món de les lletres).

Com que era una família amb grans recursos econòmics, Ada va rebre classes particulars de matemàtiques i ciències, i sobretot de la rama d’astronomia. Entre els seus tutors particulars destaca  Augustus de Morgan, primer professor de matemàtiques de la Universitat de Londres. Morgan li va presentar a Mary Sommerville, una brillant matemàtica que acabava de publicar un llibre sobre mecànica celest. Així doncs, Sommerville es va convertir en l’exemple a seguir, la mare d’Ada la va animar a seguir per aquest camí, ja que considerava que les matemàtiques eren una bona assignatura per entrenar la ment, i assegurar-se així que la seva filla escollís el camí de les ciències.

El 1833 va ser presentada en societat i va començar a anar a festes, al teatre i a tots els esdeveniments als que assistien les joves de la seva edat.


El 8 de juliol de 1835 es va casar amb William King, nombrat Comte de Lovelace, i onze anys més gran que ella. Al contraure matrimoni Ada es convertir en la Comtessa de Lovelace. King era un home bastant dèbil,  i Ada el superava amb intel·ligència, però la va recolzar i ajudar en tot moment.
El seu primer contacte amb les màquines (1833) va ser gràcies al conegut Charles Babbage, matemàtic i científic protoinformàtic al que s’atorga la primera idea de concepció d’un ordinador. Ja que la seva màquina analítica funciona amb el mateix principi que un ordinador.
Ada va coneixer el treball de Babbage a l’assistir a una conferencia de Dionysus Lardner, el qual disertava sobre la màquina de Babbage. Ada va decidir escriure una carta a Babbage i finalment va anar a visitar el seu taller. Ada tenia llavors 17 anys.
Des de ben jove, Ada va patir greus problemes de salut, que gracies a la seva força de voluntat va superar. Les cames li van quedar paralitzades quan als 14 anys va passar un llarg període de temps tombada al llit, patint les tècniques medicinals de l’època a base de sangoneres. Però va aconseguir superar l’enfermetat, i enfortir les seves cames i convertir-se en una gran amazona.
A Lady Lovelace se li atorga el desenvolupament de les instruccions per fer càlculs en una versió molt primerenca de l’ordinador.  Babbage va comptar amb el suport matemàtic d’Ada, ja que aquesta tenia un talent natural per les màquines. Va arribar a escriure per a ell un programa que permetia calcular els valors numèrics de Bernouilli.  Tot i això, la tasca d’Ada sempre va quedar en un segon terme, i en la majoria dels casos se la recordava com la transcriptora de les idees de Babbage. Van haver de passar 30 anys per que es dones a conèixer la identitat dels treballs d’ A.A.L (Augusta Ada Lovelace) i el seu treball comences a estar més valorat inclús que el de Babbage. 

Babbage imaginava una màquina capaç d’interactuar amb el seu operador, dotada de memòria, una unitat operativa, una perforadora de targetes i una impressora, però tenia dos punts febles: la mecànica i les targetes perforades. Ada va aconseguir solucionar els errors més seriosos del projecte  i junts van lluitar per tirar endavant aquest projecte. 

El 1843 es van publicar una sèrie de documents interessants sobre la màquina de Babbage, el seu Ingeni analític (els ordinadors actuals tenen com a precedent històric aquesta màquina analítica), un artefacte mecànic per al càlcul que, per primera vegada, emmagatzemava en una memòria una sèrie de codis d’instruccions, allò que avui entenem com “programa”, i que probablement hauria estat una realitat molt abans, si Ada no s’hagués mort tant jove. Babbage va intentar construir-la en diverses ocasions però sense èxit, i finalment va abandonar el projecte.

Ada va ser previsora, i patint perquè no censuressin el seu treball i s’oblidés pel fet de ser dona, va firmar el seu treball únicament amb les seves inicials A.A.L. així, Ada es va encarregar el 1843, d’escriure un article on descrivia i analitzava la màquina analítica o màquina de càlcul; va incloure demostracions de com calcular les funcions trigonomètriques que contenien variables i va publicar el primer programa amb les instruccions que la farien funcionar. Aquest article va arribar a triplicar la longitud de les notes originals. Aquest article es va publicar a les Memòries Científiques de Richard Taylor Volum III (1843). També son seus els conceptes com conjunt d’instruccions que permetin que es repeteixi un bucle i subrutina; també va inventar una anotació per descriure els algoritmes de la màquina analítica, és a dir, el primer llenguatge de programació.

Les seves idees van ser represes un segle més tard pel matemàtic Alan M. Turing el 1937 i per John von Neumann el 1946, ambdós personatges fonamentals en el desenvolupament de l’ordinador tal i com el coneixem actualment.

Els darrers anys de la seva vida Ada va partir repetits episodis de crisis nervioses, els deutes i els escandols van pasar-li factura. La seva salut va empitjorar i per tal d’aliviar els dolors va començar a pendre alcohol i drogues i encara van empitjorar el seu estat.
Conscient d’aquest desajust vital, aconsegueix desenganxar-se de l’alcohol i les drogues, però cau en un altre vici: les apostes. Juntament amb Charles Babbage  s’introdueix en el món de les carreres de cavalls. Ada es va jugar la seva fortuna familiar. 
Daguerotipe d'Ada Lovelace


La vida sentimental d’ Ada Lovelace també va estar plena d’escàndols. Flirtejava amb tots els homes que tenia al seu voltant. El seu marit va trobar més de 100 cartes d’”amics”.
Finalment va morir als 36 anys víctima d’un càncer uterí, a la mateixa edat que el seu pare. Els cosos dels dos descansen a la mateixa tomba.
Ada va tenir tres fills amb William King, el seu marit. I  una filla d’una relació extra matrimonial amb David Brewster (inventor del caledoscopi). Aquesta filla, Scherezada Lovelace va ser l’única que va seguir els passos de la seva mare. Dotada per l’art, les ciències i les matemàtiques, va intentar crear una màquina que fos capaç de realitzar obres pictòriques. El rebuig social que va patir aquest invent va fer que caigués en una profunda depressió. Curiosament, va morir a l’edat de 36 anys, igual que la seva mare i el seu avi. 



Curiositats:

  • A part de Charles Babbage, Ada va tenir l’oprtunitat de coneixer personalment David Brewster (físic, inventor  del caleidoscopi), Charles Wheatstone (físic i inventor, destacat pels seus treballs en electricitat), Charles Dickens (escriptor) i Michael Faraday (químic i físic, inventor del motor elctric, generador i dinamo).
  • Com que va ser la primera dona en el món dels ordinadors, se la coneix amb el sobrenom de l’encantadora de números 
  •   El 1979 el Departament de Defensa dels EEUU va crear un llenguatge de programació basat en “Pascal” en honor a Ada Byron anomenat “llenguatge de programació Ada”.
  • Ada sol ser l’estendard del ciberfeminisme
  •  Ada Lovelace Day's, per promoure el coneixement de les dones científiques
  • Mundo Ada 
 

martes, 15 de mayo de 2012

Les germanes Mirabal, més conegudes com LAS MARIPOSAS


Les germanes Mirabal eren tres opositores al règim del dictador dominicà Trujillo. El 25 de novembre de 1960, quan es traslladaven a veure els seus marits a la presó on els tenien reclosos, perquè també eren opositors al règim, agents de Trujillo els van provocar un accident mortal. Es deien Patria, Minerva i Maria Teresa i eren filles d'Enrique Mirabal i Maria Mercedes Reyes (Chea). Havien nascut el 1924, el 1927 i el 1935, respectivament, a la regió de Cibas, a la República Dominicana.
"Las mariposas"

En record d'aquestes tres dones lluitadores, durant el Primer Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe celebrat a Bogotà el 1981, es va decidir homenatjar-les el 25 de novembre. I uns anys més tard, el 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir el Dia Internacional per l'Eliminació de la violència envers les dones.
Maria Teresa Mirabal

Les germanes eren quatre: Minerva i Maria Teresa, les més activistes; i Patria i Dedé, menys implicades en la lluita política. Les dues primeres van ser posades a la presó juntament amb els marits acusades i pertinença a l’agrupació política 14 de Juny, moviment clandestí contrari al règim de Trujillo. Elles de seguida van sortir-ne (el dictador necessitava rentar-se la cara), i ràpidament van implicar-se en l’enderrocament del règim, moment en el que s’hi afegeix la tercera germana, Patria. Se les coneixia dins de l’agrupació com Les Papallones i de seguida van encapçalar-lo, en especial Minerva, implicant-se en la planificació de les guerrilles per acabar amb la dictadura.
Minerva Mirabal

Va ser per això que Trujillo va ordenar el seu brutal assassinat a mans d’uns sicaris simulant un accident de cotxe, encàrrec que es va dur a terme el 25 de novembre de 1960. 


Malgrat que el dictador se sentís satisfet d’eliminar-les del mapa, això va produir un efecte contrari en la població, que va enfortir el seu rebuig cap a la dictadura. El poble cada vegada recordava més les germanes Mirabal i els seus ideals i tot això va facilitar que el dictador fos assassinat el maig del 1961, acabant amb la dictadura de Trujillo. Els sicaris de les germanes Mirabal van ser jutjats a mitjans del 1962.
Patria Mirabal

El cas de les germanes Mirabal és un exemple de terrorisme d’estat i de violència brutal contra les dones. Però a més, és una mostra de lluita política anti-sistema desenvolupada per dones lluitadores i fermes als seus ideals.
 Per saber-ne més:
Álvarez, Júlia: En el tiempo de las mariposas, 2005.

martes, 8 de mayo de 2012

FREDERICA MONTSENY MAÑÉ. La primera dona ministra de l'Europa Occidental.


Federica Montseny i Mañé (Madrid 12/02/1905- Tolosa 14/01/1994) va ser una líder anarquista espanyola, ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra de l'Europa Occidental.
Frederica Montseny Mañé

A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó. 

Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i editors de La Revista Blanca, una publicació destacada dins el pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. La seva educació va ésser impartida per la seva mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant fossin clàssics com obres contemporànies. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. 

Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·lacions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina: La Victoria, El hijo de Clara i La indomable.

Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.
"la pasionaria anarquista"

Per  alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries. De fet, pot afirmar-se que mai va deixar d'escriure. 
Ministres del govern de Largo Caballero

Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Federica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. La seva tasca en el govern es va veure limitada per la curta durada del seu mandat. No obstant això, en pocs mesos planejà llocs d'acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei de l'avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El seu projecte de llei de l'avortament va rebre l'oposició d'altres ministres del govern i va deixar-se de banda quan Federica va sortir del govern a causa dels Fets de maig de 1917. El dret a l'avortament no seria reconegut a Espanya fins cinquanta anys després.
Frederica durant un miting

El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.
A l’acabar la Guerra, es va exiliar a França continuant amb el seu treball sindical a laCNT. Va haver de fugir dels nazis i es va refugiar a Borgonya on la van detenir. El govern de Madrid va sol·licitar l’extradició, però la van denegar perquè estava embarassada.
Carnet de Frederica Montseny

De la seva vida personal, cal remarcar que un dels fets que la va marcar més profundament va ser la mort d’una de les seves filles. Segons el testimoni d’una de les seves filles. Frederica va renunciar a la seva vida de mare i esposa per poder dedicar-se completament a la seva carrera política i a la lluita per l’alliberament de la dona. En aquesta línea va publicar varies obres: La dona, problema de l’home; Cent dies en la vida d’una dona; Crònica de la CNT; L’anarquisme i Els meus primers quaranta anys.

No va deixar mai França, perquè hi vivien els seus fills i els seus nets. De manera que va ser una de les pioneres a l’hora de combinar la vida familiar i laboral, en uns temps en que era l’excepció més que la norma entre les dones espanyoles.
Per la seva personalitat, les seves idees i la seva intensa dedicació política, se la coneixia amb el sobrenom  de “la pasionaria anarquista”. I en l’àmbit íntim d’amics i familiar, era coneguda com “la lleona”.
Va morir als 89 anys a Toulouse


El 1977 va retornar a l' Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Toulouse .

Per saber-ne més:

jueves, 3 de mayo de 2012

YOKO ONO. L'artista famosa més desconeguda del món.


Sempre relacionem el nom de Yoko Ono amb el de John Lennon. Però Yoko Ono existia molt abans de conèixer en John. De fet es van conèixer en una galeria on ella exposava la seva obra, quan ja era una artista establerta, exploradora d’allò irreverent, d’allò conceptual i de la interpretació. A partir de la seva unió amb Lennon, la carrera artística i pública de Yoko Ono va patir una profunda transformació, i es va convertir en una figura molt popular, valorada més per la seva relació amb el músic que per la seva activitat artística, que va quedar eclipsada. El propi Lennon deia que Yoko era la artista famosa més desconeguda del món”.

Sense cap mena de dubte, Yoko Ono és una de les artistes més excepcionals del panorama artístic contemporani durant l’època dels seixanta i setanta. Quan encara era minoritari la presència femenina en la avantguarda de l’art contemporani. Un paper protagonista i realment influent en la gestació i desenvolupament de les tendències més carismàtiques de l’art d’avantguarda del moment: art conceptual i el moviment Fluxus.
 
Podem afirmar amb tota seguretat que és la primera vegada en la història, que les dones tenen un paper tant actiu en la creació d’un moviment. Els seus treballs no només van ser paral·lels als dels altres membres del grup, liderat per l’artista lituà Georges Maciaunas, sinó que en molts casos van suposar les bases sobre les quals posteriorment es desenvoluparia el Performance Art tal i com el coneixem avui en dia. A més a més de ser, en molts casos les pioneres de l’art protofeminista.

Els Chambers Concerts, també anomenats Chambers Music Series, que són considerats com els catalitzadors inicials més importants del moviment Fluxus, van ser organitzats per Yoko Ono al seu àtic-apartament situat a Chambers Street de Nova York.
"Solo for Double Bass" primer concert Fluxus

 La seva biografia artística l’acredita com una dona independent, segura en els seus principis ètics i estètics, exploradora dels processos de creació més variats i dels llenguatges expressius: compositora, cantant, poeta, performance, creadora de pel·lícules i vídeos experimentals; on sempre ha vorejat els límits  i els ha traspassat sense por.
El diàleg, tant amb l’espectador i com amb l’obra, és un element capital de les propostes estètiques i reflexives de Yoko Ono.

Les obres conceptuals que ha elaborat al llarg de la seva biografia artística necessiten de la participació de l’espectador per completar-se. Un fort compromís ètic i estètic amb valors universals de pau, justícia i llibertat han estat expressats per l’artista coherentment, no tan sols en les famoses accions pacifistes realitzades amb el seu marit John Lennon contra les guerres de Vietnam i Corea, si no també en cada un dels seus projectes que ha iniciat fins al dia d’avui.
"8 dies ficats al llit per la pau" performance protesta 1969

És autora de pel·lícules com Cut Piece, Fly i Bottoms. En col·laboració amb el seu espòs John va crear peces com el cartell “La guerra ha acabat/si vostés volen” i films com Apotheosis, Clock, Freedom Films i Imagine. Per la Bienal de Venècia va disenyar La memòria d’Antón, una instal·lació artística amb la qual fa un homenatge a la vida de les mares a través de la mirada d’un fill, Antón, un ésser totalment imaginari.

La memòria d'Anton (instal·lació)

En Trance i Ex It són una síntesi del pensament de l’artista i de la concepció formal d’un art creat per sentir-lo i viure’l directament. Ambdós projectes poden ser considerats, indistintament, com un conjunt unitari compost de diverses accions i instal·lacions seleccionades i integrades segons un únic argument, fet que li atorga múltiples i variats nivells de lectura i interpretació, o bé com una sèrie oberta d’obres que mantenen cada una d’elles , la seva pròpia autonomia tot i conviure una contiguament a l’altra.

L’any 2009, La Biennal de Venècia va distingir Yoko amb un Lleó d’or per la seva trajectòria. L’organització de la Biennal de l’Art va elogiar la seva figura i la seva obra. I la va definir com “la figura clau de l’art de la segona postguerra mundial i com la pionera de l’art conceptual”.
A propòsit d’aquest premi, va ser entrevistada per la revista Art. L’entrevista es va centrar exclusivament en la seva carrera artística. En aquesta entrevista, Yoko va confessar que se sentia emocionada al veure reconeguda la seva trajectòria artística després de 50 anys amb el Lleó d’or de la Biennal de Venècia, i alhora sorpresa, ja que segons ella, era tradició criticar la seva obra en els món de l’art. 
2009 premi Lleó d'Or de la Biennal d'Art de Venècia

Durant diverses dècades havia observat com els seus col·legues masculins cridaven més l’atenció que ella amb treballs similars, i com s’escampaven nombroses mentires sobre ella i el seu marit per tot el món. També explica perquè des de les seves primeres obres, trobem un punt de vista feminista. Segons la pròpia Yoko Ono: “Sóc feminista perquè sóc persona. Allò que et fan hauria de consternar-te. Moltes persones solament són meitat persones perquè tenen por de fer. Jo faig tot això per ésser una persona complerta”.

Per saber-ne més:
Cut Piece (performance) 
Yoko Ono: la gran artista desconocida 

Facebook.com/yokoonopage/